Totes les víctimes del feixisme, tots els lluitadors antifeixistes represaliats pel franquisme, són les nostres víctimes. Nosaltres mateixos som víctimes de la dictadura perquè el dolor i la necessitat de justícia ha passat de generació a generació superant el silenci i la por. La Transició, per la que encara transitem, va oblidar els nostres familiars i amics, i a molts de nosaltres que vam lluitar contra la dictadura. Va oblidar la legalitat democràtica republicana i van adoptar com seva aquesta monarquia constitucional hereva del règim. Es van oblidar dels drets humans i sota una fictícia reconciliació, on els vençuts tornaven a perdre i els colpistes no havien de passar comptes pels seus crims, tot caminava cap l’oblit d’una gent lluitadora, que va patir totes les formes d’injustícia i terror imaginables. El genocidi no reconegut dels nostres antifeixistes ens porta a lluitar amb tota la nostra empenta pels seus drets.
Cada mes estem a la plaça de Sant Jaume demanant: Veritat, Justícia i Reparació. I també l’anul·lació dels judicis del franquisme. Judicis il·legals, de tribunals il·legals, d’un estat il·legal, que va gosar representar farses de judicis fent seure a la banqueta dels acusats els innocents, defensors de la legalitat democràtica, opositors legitimats a la dictadura.
Totes les víctimes són nostres, però al nostre cor portem unes molt especials, es tracta dels nostres familiars, dels nostres companys i companyes. Aquestes víctimes són les protagonistes d'aquest bloc que és una part de la nostra història personal. Dels fets, que podem llegir en aquest petit homenatge, han passat, en alguns casos, 7 dècades i encara hem de continuar exigint justícia pels vius i pels morts.
Nosaltres, les víctimes, ens preguntem fins a quan continuarà la impunitat del franquisme. Fins a quan?

FINS A QUAN?

domingo, 2 de octubre de 2016

JOAN LOSA CAMPOMAR




Em dic JOAN LOSA CAMPOMAR amb domicili al Port de Pollença a Mallorca. Sóc republicà, militant d’Esquerra Republicana i la meva professió és mecànic dentista. Amb el cop d’estat dels traïdors a la legalitat de la República les illes van ser reprimides i convertides en una terra de mort sense guerra. Jo vaig ser empresonat i el 22 de gener de 1937 vaig sortir amb llibertat enyorant tornar a una casa que mai més vaig trepitjar. Em van fer pujar a un camió conduït per falangistes i em van traslladar al cementiri de Porreres, en aquell moment vaig saber que mai més tornaria abraçar la meva dona i la meva filla petita. Només tenia 34 anys i fa més de 79 anys que estic desaparegut per la força dins d’una fossa comuna esperant veure la llum i descansar per fi al costat de la meva dona. Quants anys més hauré d’esperar?



Maite Blázquez Losa, néta de Joan Losa Campomar.

Publicado por en 0:47

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Suscribirse a: Enviar comentarios (Atom)