Les nostres víctimes
Cada mes estem a la plaça de Sant Jaume demanant: Veritat, Justícia i Reparació. I també l’anul·lació dels judicis del franquisme. Judicis il·legals, de tribunals il·legals, d’un estat il·legal, que va gosar representar farses de judicis fent seure a la banqueta dels acusats els innocents, defensors de la legalitat democràtica, opositors legitimats a la dictadura.
Totes les víctimes són nostres, però al nostre cor portem unes molt especials, es tracta dels nostres familiars, dels nostres companys i companyes. Aquestes víctimes són les protagonistes d'aquest bloc que és una part de la nostra història personal. Dels fets, que podem llegir en aquest petit homenatge, han passat, en alguns casos, 7 dècades i encara hem de continuar exigint justícia pels vius i pels morts.
Nosaltres, les víctimes, ens preguntem fins a quan continuarà la impunitat del franquisme. Fins a quan?
martes, 26 de abril de 2011
DINOVENA CONCENTRACIÓ PER LA VERITAT, LA JUSTÍCIA I LA REPARACIÓ.
domingo, 27 de febrero de 2011
NARCISO CRESPO LOZANO

Mi madre no me encontró, pero mi familia me sigue buscando porque quieren hacerme justicia. Sólo eran 19 años de ilusión y de ansía de libertad y toda una vida por delante, para construir un mundo mejor, robada a punta de fusil. Un día nuestros huesos cansados de esperar justicia saldrán a la luz y preguntarán a aquellos que nos niegan la verdad y la reparación ¿hasta cuándo?
PETRA LOZANO FORCEN

miércoles, 23 de febrero de 2011
LLUÍS SERRA I GIRIBERT

Al meu consell de guerra diuen que em vaig rebel·lar, i sí, ho vaig fer, però no com ells volen fer creure, em vaig rebel·lar tota la vida contra la injustícia i vaig lluitar fins a l'últim moment contra el feixisme, contra els colpistes. I encara avui em rebel·lo a través del meu estimat fill Lluís contra la manca de justícia, per mi i per tots els que van patir la repressió franquista i que ens demanem fins a quan?

Lluís Serra, fill de Lluís Serra i Giribert
Nat a Manresa el 27 d’abril de 1903 i havent quedat orfe de pare i mare, fou adoptat per un matrimoni benestant d’Horta de Sant Joan Terra Alta). En tenir la majoria d’edat i per desavinençes amb un germanastre nascut posteriorment, es traslladà a viure al Prat de Llobregat, on entrà a treballar
Tant a l’Empresa com al poble, desseguida s’hi va fer bons amics – com els Casinos, Meijide, Cortés, Barberà Paretas, Elizalde i la sobretot familia Pugès de Can Mesuró-, amb molts dels quals l’afecte a passat per sobre de matisos ideològics i generacions. Aviat s’inicià en l’activitat sindical afiliant-se a
Fet preponer, doncs no s’havia volgut exiliar al no saber en quina situació es trobava la seva dona i el seu fill en aquell moment tan difícil, pensà que la proclama feixista de “Quien no se haya manchado las manos de sangre…” seria respectada. Contràriament la seva muller en una entevista amb un alt comanament militar per demanar-li la revisió de la sentència, es va haver de sentir dir amb contundent lògica feixista: “Señora, reconozco que su marido se merece un monumento, pero nosotros no podemos darle más que esto: (fent el senyal de tallar-li el coll)”.
Fou torturat, jutjat per un il·legal tribunal militar i condemnat a mort per “auxilio a la rebelión” com tants i tants defensors de la legalitat republicana. Després de 83 díes de patir la tortura psicològica de cada matinada al sentir obrir les reixes de
La seva mort, l’ocupació de la llar familiar per
En la carta-comiat al seu fill, Lluís Serra, li demana que estimi sobretot, com es mereix. a la seva “mare i esposa ejemplar; I, efectivament, exemplars i autèntiques heroïnes van haver d’ésser aquelles sofertes dones, víctimes gairebé ignorades d’aquella guerra feixista que es van haver d’enfrontar a una situació moralment i material inhumana, propiciada per la misèria moral dels vencedors. També demana al seu fill que vagi amb el cap ben alt, que a ell no l’han matat per haver fet cap mal a ningú, ben al contrari, en aquells moments sent la satisfacció d’haver pogut salvar moltes vides –referint-se als “paseos” dels incontrolats-, alguna de les quals se li havia regirat com a botxí –al·ludint al seu germanastre, a qui ell arriscadament havia rescatat del barco Segre, presó de
Avui, aquells valors pels qui tants i tans milers de persones, durant la guerra i la postguerra van sofrir i, quan calgué, morir –com en Lluís Serra- una gran colla d’arreplegats posats a politicastres –amb honrossissimes i impotents excepcions-, mitjantçant fal·làcies com la “transición” (auspiciada i controlada per vells falangistes, militars colpistes, reis il·legitimament imposats i, aixó sí, beneïda episcopalment), ens els estan convertint en moneda de canvi -“merxandising” en deuen dir entre ells -, mentre tot un Presiden del govern espanyol renuncia. amb ambigüetats, a l’honrosa tasca de defensar la dignitat del seu avi –assassinat pels antecessors dels qui ara tracta d’apaigavar-, amb una llei-trampa que n’arxivi d’una vegada per totes la memòria, però no els servirà de res.
Des de fa segles, poderosos interessos arreu del món intenten per tots els mitjans –la violencia, el suborn, la tergiversació(molt de moda)- enmudir als qui reclamen el progrés social, però no se’n surten. doncs la raó dels valors socials i democràtics torna a
surar guantes vegades l’ensorren. I els qui van patir mort i persecució per aquests tindran tart o d’hora l’espontani i just reconeixemnet de tots els governs verdadera- ment democràtics; el de les persones demòcrates, no els hi mancat mai. I amb el seu exemple, joves generacions de lluitadors succeiran els vells i els caiguts en la solidària més noble tasca de –amb justícia i pau- lluitar per millorar les condicions de la humanitat.Escrit per Lluís Serra i Sancho per a http://www.memoria-antifranquista.com/bios/lluisserra.html
---
La meva mare ho va saber el dia que va anar a la presó a buscar-li la roba. Al cap de dos o tres dies va venir un capellà a donar-nos el pèsam. (...) La nostra casa va ser ocupada per la Falange. (...)
De tots els records del meu pare, sobretot hi ha el seu testament. Valuosíssim. No hi ha béns, no hi ha diners ... però hi ha dignitat. En la seva carta de comiat hi ha coses que m'han servit de molt. El pare em deia qu anés amb la cara ben alta, que havia de mirar endavant, que a ell l'havien mort per defensar els drets dels treballadors i la justícia social i no per cap cosa dolenta, que cuidés de la meva mare, que havia passat molt, que fos un home de bé i que no tingués odi a ningú, que els responsables ja es penedirien.
No sé si els autèntics responsables es van penedir, però jo he complert l'única cosa que em va demanar el meu pare, que no tingués odi a ningú, i no en tinc.
Justícia, no venjança. Els executats pel franquisme a Barcelona (1939-1956). Joan Corbalán Gil.
miércoles, 8 de septiembre de 2010
PEDRO AGUAYO DELGADO Y JOSÉ FERNÁNDEZ BERNETE


¿Cómo pudo ser posible que nadie viniera a salvarnos de esa locura? ¿Cómo puede ser que todavía sigamos en las listas de aquellos que desde siglos nos han estado oprimiendo? ¿Cuánto más puede durar esto? ¿Hasta cuándo?

Inocencia Navarro, nieta de José y sobrina de Pedro
La Inocencia
Amb un burro i quatre coses més van marxar cap a Villaviciosa i quan estaven a punt d’ arribar-hi, uns avions van bombardejar la columna de cents de refugiats que fugien de Fuente Palmera. Tots es van llençar a les cunetes menys un avi amb el seu net que no va tenir temps d’ abaixar-se del seu ruc, van quedar morts al mig de la carretera. Ara ja sabien a que estaven exposats i la por ja no els deixaria durant tota la guerra. Van arribar a Pozoblanco, el poble estava tan ple que van haver de marxar cap a altres poblacions de la Sierra de Còrdova, a zona republicana, dels quals van haver de fugir a mida que les tropes franquistes anaven avançant. Recorda la seva estança a Montoro, com els nens sortien a veure els avions republicans que anaven a bombardejar la Vírgen de la Cabeza, on un grup de guàrdies civils amb les seves famílies s’ havien tancat. Avui en dia existeix un monument amb l’ àliga franquista recordant la gesta d’aquestes persones, en uns termes genys democràtics i que sembla que no molesta els milions de romeus que passen per allà cada any. De Montoro van haver de sortir corrent la nit de Nadal, i només recorda el soroll dels projectils i les llums que es dibuixaven a l’aire. Van tornar cap a Pozoblanco i es van quedar a un cortijo proper al poble amb d’altres famílies, al poc temps va arribar un destacament de soldats que es van instal·lar molt a prop de on estaven ells. Un tinent es va acostumar a menjar els plats de la seva àvia, sense portar mai res, i aprofitant-se de la situació. Aquest mateix tinent va ser qui va estar a punt de matar la seva mare per dir que havia sentit uns avions, provocant l’alarma entre la gent, per això la van agafar la van portar a una habitació on estaven les comunicacions i la van posar dues pistoles al cap. No la van deixar anar fins que van comprovar que efectivament el sorolls que ella havia sentit eren les explosions d’ uns camions que passaven a prop. Molt van plorar la Inocencia, la seva àvia i la seva tieta però el tinent li va dir que si era mentida allò dels avions que la matarien per espantar la gent. Quan el tinent va tornar a menjar al lloc on estaven li va demanar a l’àvia: “abuela, qué tenemos para comer hoy”, i ella li va contestar: “los cojones del teniente”, però com no tenia vergonya es va posar a riure.
La Inocencia era com la protegida d’un altre tinent que li donava algunes coses per menjar perquè deia que li recordava a la seva nena que era rosa i amb el ulls clars com ella. Però hi havia gana i cada dia ella i el seu cosí José pujaven als camions de soldats que anaven a Pozoblanco, batejat com a Pozonegro, perquè allà els bombardejos eren ben bé cada dia, per buscar pa. Ella deixava en José en un refugi i anava a fer cua, aquesta operació la feia varies vegades, recorda que des d’una finestra de l’edifici refugi una dona es posava a la finestra per disparar amb una metralleta contra els avions. Als nens els donaven un palet per ficar entre les dents perquè no els “esclatés l’ oïda.”
L’oncle va marxar amb l’exèrcit republicà cap a El Escorial, des d’allà enviava roba pels petits, que la Inocencia només podia mirar perquè la mare de seguida l’ agafava per canviar-la per menjar. L’avi va fer una rasa sota un arbre molt gran que hi havia a prop per ficar-se allà quan bombardejaven, era un amagatall perfecte. Però un dia no van tenir temps d’anar fins el seu refugi i es van protegir sota d’ una escala, diu la Inocencia que aquell dia si que van passar por, perquè les bales els passaven pel costat, creuaven d’una banda a l’altra amb aquell soroll sibilant. Va ser un miracle que no els passés res, tan miraculós com quan a camp obert uns avions que volaven baixet els van disparar, primer van córrer i després es van llençar a terra per salvar la vida.
Ella riu quan recorda com manava als nens del campament a fer neteja de polls: “¡muchachos, vamos a hacer la descubierta!”, es treien la roba i començaven a matar a aquelles petites bestioles que no els deixaven en pau. Encara que bullien la roba la proximitat dels soldats els portava tot tipus de paràsits.
Recorda també quan van anar a veure al pare d’en José, que estava amb l’exèrcit republicà a Almeria, van agafar un tren i un camió que va fer tants giravolts que quan van arribar no tenien res més per treure fora. Van estar una setmana a la platja, mai havien vist el mar, allò tan gran i tan maco, es van banyar i van jugar i van oblidar la guerra per uns dies.
Un dia va passar un grup de brigadistes pel campament, molt animosos, els van comentar que la victòria republicana estava molt a prop, dies més tard van saber que molts d’ aquest homes van morir al front, quan recorda això la Inocencia s’ emociona.
Però el dia més trist per ells va ser el de la mort del Capitán Chimeno, nebot del seu oncle Pedro, amb 25 anys, molt estimat per la gent de La Colonia perquè va salvar moltes persones organitzant la fugida i acompanyant als refugiats fins a zona lleial. Va morir com un valent, al front, i va tenir un enterrament multitudinari i amb personalitats polítiques i militars a Villanueva de Còrdova. Els nens corrien davant del fèretre sentint l’orquestra tocar La Internacional mentre molts ploraven, entre ells, els seus soldats.
Quan va passar més por es quan van entrar els nacionals a Pozoblanco, que va resistir tota la guerra, no van poder amb aquell reducte republicà fins el 39. Van veure uns moros que s’apropaven al pou on estava amb una amiga i que cridaven: ¡¿tú quieres chapar?!. Elles no entenien però van començar a córrer i ells al darrera, no feien més que donar voltes a aquell gran pou, elles molt espantades i ells fent gestos passant-se la mà pel davant del coll com una amenaça, quan ja estaven molt cansades va aparèixer un grup de soldats franquistes que van començar a donar cops de fusell als moros fins deixar-los ben estomacats, i van evitar la violació.
La guerra va acabar i van tornar cap a casa, ho van fer caminant. Anaven amb una dona del poble, l’ Ana, que a tots els morts que es trobaven pel camí els girava tot buscant al seu home. Eren molts els morts que estaven al costat de la carretera, molts mig calcinats. Les caixes de municions, les armes, tot abandonat per aquells camps. Un home amb un carro els va convidar a pujar una estona, després va parar. El grup es va quedar mirant el que feia l’home, recollia els cossos dels soldats per portar-los amb aquell carro fins a un lloc on els cremaven. L’ Ana va veure allò, es va tornar boja i va insultar a aquell home dient-li que poder anava a cremar al seu propi marit.
Quan van tornar al poble els esperava una casa saquejada, el menyspreu i la repressió.
A Fuente Palmera els defensors de la República no van matar ni maltractar cap persona que estigués a favor dels colpistes, ni a ningú de la seva família. Però quan van entrar les tropes franquistes des de Sevilla, aquella gent que no havia sofert cap mal, va instigar una repressió que va omplir de mort la vila.
Font: Revista Retrobament "Les dones sota el franquisme"
domingo, 5 de septiembre de 2010
FRANCISCO BARAJAS Y JOSÉ BARAJAS GALIANO




Huérfano de madre, creció con los cuidados de su abuela materna que fallece cuando el cuenta con siete años. Su padre se casa con una señora que es la que lo acaba de criar. Crece sin hermanos y sin cariño de madre y su mayor aspiración es llegar a tener una gran familia, lo que él no tuvo.
Su familia era de clase media, económicamente bien situada. Contaban con ahorros que perdieron totalmente cuando instaurado el franquismo, se anuló la moneda republicana sumiendo en la miseria a mucha gente que disponía de un dinero fruto del trabajo de muchos años.
Afortunadamente su familia contaba con tierras que les ayudaron a salir adelante.
Estudia en la escuela privada del pueblo de Don Dionisio con el objetivo de hacer una carrera, pero su tío mayor, patriarca de la familia dispone que salga del colegio antes de hacer el bachiller porque considera que con la herencia que tiene no necesita estudios. José se lamenta de este hecho porque si su madre hubiese vivido, el habría estudiado, que era lo que ella quería.
Sus ideas políticas las hereda de su padre, hombre de izquierdas que en su juventud acompañaba a Pablo Iglesias a dar mítines por la provincia de Jaén.
Militante de las Juventudes Socialistas Unificadas de Huelma, estuvo preso por repartir pasquines del partido socialista en la lucha que se llevaba a cabo para conseguir la jornada laboral de ocho horas.
Se reunía junto con otros compañeros en “La casa del pueblo” donde hacían asambleas para pedir mejoras sociales y luego enviarlas al gobernador. Recuerda el nombre de algunos compañeros como Amable Donoso García, Virgilio Guzmán, (de la familia apodada “los Guzmanes”), Manuel Díaz Aguilar tío de su mujer, Anselmo Valle muerto en la guerra, etc.
Recuerda también la anécdota del simulacro de entierro que hizo toda la juventud del pueblo a Gil Robles, con un ataúd de verdad lleno de piedras al cual dieron sepultura con solemnidad.
Cuenta con diecisiete años cuando conoce a su actual esposa, Elena que tenía catorce, y comienza una bonita historia personal.
Se inicia el golpe de estado franquista e intenta entrar en lo que le llamaban “los niños de la noche”, pero finalmente se alista como voluntario para luchar en defensa del socialismo y del gobierno de la II República.
En un principio quería ingresar en las fuerzas aéreas pero al no disponer del bachiller, entra en transmisiones llegando al cargo de teniente, cargo que no llegó a reflejarse en documento debido al fin de la guerra, con lo cual consta como sargento.
Participa en batallas como la del pueblo de Seseña o la del Jarama entre otras. Explica como fueron víctimas de lo que años mas tarde se supo que eran armas químicas que Hitler le proporcionaba a Franco para experimentar con ellos.
Nos relata como fue la guerra y sus horrores, como se enfrentan al fascismo sin formación, con un ejército desarmado e inexperto, pero con una voluntad y unas ganas de luchar impresionantes. Se lamenta de las consecuencias de un golpe de estado que cambió un prometedor sistema de libertades, exento del control de la iglesia y con múltiples proyectos para el campo y el mundo obrero.
Cuenta que empezaron a organizarse gracias a la inestimable ayuda de los internacionales. Hasta entonces la situación era caótica. Todos querían luchar, pero desorganizados por completo, sin armas en condiciones ni disciplina a diferencia del ejército franquista que estaba integrado por mercenarios a sueldo venidos de Marruecos ,ayudado Hitler y Mussolini con sus tropas y el moderno armamento del que disponían, una férrea disciplina y dispuestos a acatar cualquier orden que se les diese y con Portugal teóricamente neutral, pero entregando a los fascistas a todos los que interceptaban en sus fronteras intentando escapar, sospechosos de ser simpatizantes de la República.
Destaca el salvajismo con el que actuaban los mercenarios que tenían carta blanca de franco para violar, torturar y asesinar a la población.
Llegado el fin de la guerra, relata la profunda tristeza que siente en su puesto de transmisiones de la siguiente manera:
“Al acabar la guerra, al estar en transmisiones, escuché las conversaciones de los mandos. Era muy triste oírlos llorar y decir: ¿Qué va a ser de mí ahora? ¿Qué va a ser de mi familia? ¿A dónde voy ahora? ¡A mi pueblo no puedo volver y tengo a mis hijos y a mi familia! ¡Que va a ser de mis niños!, Esta gente no es buena y nos matarán. Así era, todos lamentándose. Lo malo era que yo, también pensaba lo mismo….
Yo tengo que decir con la mano en el corazón, que he llorado dos veces en mi vida. Una cuando murió mi padre, y otra cuando acabó la guerra. (José Barajas llora al recordarlo).
Cuando llegó la hora de cerrar para siempre la central de transmisiones dije: “Señores, corto y sálvese quién pueda, esto…. se acabó”.
El personal salió por las trincheras y cada uno huyó por donde pudo, así de simple y así de triste, sin saber que sería de nosotros….”
Al finalizar la guerra regresa junto con otros compañeros, a su pueblo, y una sección de “niñatos de la falange”-palabras textuales de José- lo detiene, y lo tienen preso una semana en el hueco de una escalera.
Lo califican de “Desafecto”,y lo envían junto con otros siete al BDST ó batallón disciplinario de soldados trabajadores nº 6 de Igal” en Navarra. Esto por no explicar las torturas, encarcelamientos ilegales y condenas a muerte del resto de compañeros, sin ninguna acusación, ni juicio, ni pruebas, ni nada que justificase tales actuaciones.
Los BDST eran batallones de presos políticos que realizaban trabajos forzados. Estos esclavos, eran utilizados para construir las carreteras e infraestructuras a las que el gobierno fascista dio tanta publicidad, pero sin explicar en que condiciones se hacían.
La misión tanto de los BDST así como de los campos de concentración distribuidos por toda España, era principalmente sacar un provecho económico de los presos políticos, y sobre todo “reparar” los destrozos causados por los llamados “rojos”, pero la principal función era la de doblegar y aterrorizar tanto al prisionero como a sus familias y anular cualquier atisbo de pensamiento progresista.
En el caso de las mujeres fue doblemente dramático al añadirse la condición de ser mujer. Las madres, hermanas, hijas, esposas de republicanos, eran rapadas y sometidas a la “purga de ricino”, además del escarnio público y la tortura.
Aquellas que además resultaban encarceladas sin juicio ni cargos, solo por ser de izquierdas o familiares de republicanos o simpatizantes, se llevaron la peor parte. Hambre torturas violaciones, ejecuciones, adopciones irregulares de sus hijos, etc. Fernando Hernández Holgado hace un estupendo trabajo de investigación sobre el tema de las mujeres en su libro “mujeres encarceladas”, o la trilogía de Tomasa Cuevas “Cárcel de mujeres I y II y Mujeres de la resistencia y también la obra de Giuliana di Febo o la Pasionaria entre otros muchos trabajos memorialisticos.
En lo que atañe a los BDST, el libro “esclavos del Franquismo en el Pirineo” de Edurne Beaumont y Fernando Mendiola, nos proporciona una información de vital importancia sobre lo que eran estos Batallones y nos aporta los testimonios de algunos supervivientes.
Con este tipo de actuaciones, conseguían paralizar a la población, tanto a los presos como a sus familias.
“Nos mataban de hambre. Nos mataban de frío. Nos molían palos”.
“Nos pegaban mucho, por cualquier cosa. Nos daban unas patadas tremendas con aquellas botas, nos pegaban con palos, pero a muerte, un día un escolta que no era malo, nos dijo: tened cuidado con ese que, le ha pegado semejante patada en los testículos a uno de vosotros que lo ha matado”.
“El cura era una mala persona, solo se dedicaba a vigilar a la gente del pueblo que faltaba a la misa para multarles”.
“Hacía la misa y como no cabíamos, la oíamos fuera, y muchos caíamos desmayados del hambre y el muy desgraciado ni se asomaba a ver que era lo que pasaba, ni se preocupaba de nosotros, solo se preocupaba de que los del pueblo le alimentaran al cerdo, que era el único que comía bien.
“Estábamos en el Pirineo y hacía mucho frío. Los barracones no cerraban bien y el techo era de Uralita”.
“Las camas eran de dos pisos y el de arriba tocaba con el techo, y se helaba. A mí me tocó abajo y le daba toda la ropa que podía al de arriba porque sino se moría”.
“La puerta era muy pequeña, de medio metro más o menos. Cuando nos llamaban para formar, nos daban muy poco tiempo, y no podíamos salir todos a la vez. El cabo daba el alto cuando le parecía, y a los que no nos había dado tiempo de salir nos arrestaban en la nieve, unos descalzos y otros con trapos en los pies, porque ya se nos habían roto los zapatos que nos habían dado al entrar”.
“Los cabos y los sargentos hacían estraperlo con nuestra comida, y a nosotros no nos quedaba que comer.”
“El menú consistía en un caldo compuesto de agua con un ajo, en la que echaban unos cuantos garbanzos, como mucho siete. Los contábamos y si a alguno le tocaban más, los repartíamos. Así hasta el día siguiente”
“Pasábamos por unos campos de remolachas para ir al trabajo, y el que podía coger una hojas, las repartía y las comíamos, si era la remolacha entera, mejor. Comíamos hierbas, las hojas de los espinos, lo que fuera, y el que no lo hacía se iba consumiendo poco a poco hasta morir”.
“Llegamos a distinguir cuales eran las hierbas comestibles de las que no lo eran y las que eran mas dulces y de buen sabor de las que eran amargas.”
“Si podíamos nos escapábamos a pedir pan a las casas, y a un compañero que lo pillaron, lo apalearon y le colgaron varios días una piedra de lo menos diez kilos a la espalda, cogida con alambres a los hombros. Hubo más casos como ese.”
“Para lavarnos, nos hacían romper el hielo en el río, y meternos en el agua. Muchos morían así”.
“Allí entraban chavales fuertes y robustos que al cabo de un año eran esqueletos, como en los campos nazis”.
“Había un amigo que le llamábamos el churrero que era grande y fuerte, y se fue consumiendo poco a poco, poco a poco hasta que se quedó sin vida. Sus hermanas sabiendo que se moría, vinieron a verlo y no les dejaron. Se marcharon llorando”.
De Igal, lo trasladan a Lesaka, donde las condiciones eran un poco mejores.
“Seguíamos con mucha hambre. Muchos morían y otros no resistían y se tiraban por el monte abajo. A mí un sargento ingeniero, me cogió para llevarle el material y me enseñó a trazar la carretera y las curvas, para no tener que venir él. Yo hacía su trabajo y así, el no venía.”
“En Lesaka, había un cura, que era un buen hombre. Medió para que pudiésemos salir los domingos al pueblo con la excusa de confesarnos allí. La mayoría no se confesaba, y él, callaba. Aquel hombre no quería a Franco.”
De Lesaka lo envían a Punta Paloma, a Tarifa, a hacer fortines y carreteras.
Tuvo amigos vascos que los habían mandado allí a “redimir penas”, que le contaron las torturas a las que habían sido sometidos.
Sobre todo recuerda con cariño a un tal Ramón Urraca, del que se hizo muy buen amigo:
“Urraca era tres años mayor que yo y era un jefe Republicano. Le faltaban todos los dientes y todas las muelas de las palizas que le habían dado. Lo torturaron mucho. Lo habían metido en un aljibe de agua que le llegaba hasta el labio inferior, de pié, así que si se cansaba y bajaba un poco se ahogaba. Pobre Urraca”
También estuvo en los batallones de Conil de la Frontera y en Facinas.
Franco desmantela los campos de concentración para dar una buena imagen ante los americanos, y envían a José al ejército, al segundo sector del campo de Gibraltar, dado que el teniente José Mª Picatoste Vega necesitaba a alguien que supiera de transmisiones para atender el teléfono.
“Este hombre se portó bien con nosotros. Comíamos con él y nos respetaba.”
“Me dio un permiso para conocer a mi hija, que nació durante mi estancia en los campos, y a la que conocí con dos años y medio.”
Cuando lo licencian, llega a su casa, y a su padre lo habían metido en la cárcel tres años por ideas “dudosas”.Lo soltaron porque a consecuencia de lo que le hicieron, quedó mal de la cabeza. Había que darle de comer como a un bebé.
Para poder mantener a su familia cambió unas tierras por una tienda, que tuvo que cerrar porque la gente le compraba fiado, y había tanta hambre que no le podían pagar.
“Pepe, dame un kilo de garbanzos que sino esta noche mis hijos no comen…Así me venía la gente con sus hijos muertecitos de hambre, y yo no podía negarme, no podía dormir pensando en esas criaturas que no tenían que llevarse a la boca”.
“Una noche llega la Damiana a pedirme tres albarcas para sus tres hijos pequeños. Yo le dije que no se las podía dar, que tenía ya todo embargado, y se fue .Yo me asomé y vi aquellas tres criaturas descalcitas en la nieve con los pies envueltos en trapos. La llamé y le di las albarcas”
Así, al final cerró la tienda, y se dedicó a llevar aceite a Madrid, y con lo que le pagaban compraba en Jaén y lo cambiaba en Almería por fruta u otros artículos de primera necesidad.
Cuenta como incluso se puso el traje de militar de un amigo para poder transportar el aceite en el tren hacia Madrid en maletas, para no levantar sospechas. De esta manera conseguía comida y medicinas para sus hijos.
Arriesgó mucho, para que sus hijos no pasaran hambre.
José, se casó cuando ya tenía cuatro de los ocho hijos que tuvo. Lo hizo por imposición legal. Ellos querían vivir su amor libremente, sin necesidad de papeles.
Con su compañera Elena tuvo la gran familia que tanto había deseado.
Tuvieron una bonita historia de amor, que dura hasta el día de hoy. El tiene noventa y un años y ella ochenta y siete, Todavía conserva la foto de ella que llevó en el bolsillo durante toda la guerra y el tiempo que estuvo preso.
Han callado, tanto él como su mujer, Elena, durante toda su vida. Cuando José regresó de los batallones, había tanto miedo en sus vidas que decidieron echar tierra sobre el asunto y callar, olvidar y que sus hijos no supieran nada de lo que habían sufrido, puesto que Elena vivió el terror también en su familia.
A sus tíos los condenaron a muerte, a uno por ser el alcalde, a otro, por ser carabinero y al tercero por ser guardia de asalto.
Consiguieron que les conmutasen la pena de muerte por cárcel, y al que era el alcalde, lo metieron veinte años en la cárcel y cinco de destierro. No le dejaron siquiera ir al entierro de una de sus hijas. Su mujer acabó trastornada.
El padre de Elena murió de puro pánico, de ver lo que les hicieron a sus hermanos, y dejó a la madre de Elena viuda con siete hijos, uno de ellos discapacitado.
A una prima de Elena la torturaron terriblemente para que confesase donde se escondía su compañero. No consiguieron que ella dijese nada, pero al final o encontraron y lo metieron en la cárcel. Este pobre salió trastornado por las vejaciones a las que fue sometido, más aún al saber lo que le hicieron a su mujer por protegerlo. No lo pudo superar y acabó colgándose dejando a su mujer viuda y con tres hijos.
Estas son algunas historias entre muchas otras, en Jaén o en cualquier otra parte de España, daba igual el sitio.
Hoy a sus noventa y un años ha perdido el miedo y quiere hablar. Quiere que se sepa todo lo que pasó.
“Hemos pasado mucho ¡mucho!. Franco mandó a la peor gente que tenía a los batallones para matarnos, no querían otra cosa que matarnos”.
Libro Batallones Disciplinarios (esclavos del franquismo) Autores: David Lora y Mª Carmen López
FAUSTINO CRUZ I PAQUITA PUNTEROS


Me llamo Paquita Punteros López, pertenezco a una familia golpeada muy duramente por el fascismo. Fui encarcelada con mi niña tan pequeña y sólo tenía pena por ella. Mi marido y mi cuñado también estaban en la misma prisión. Las condiciones tan terribles en las que nos encontrábamos, hambre, falta de higiene, hacinamiento hizo que enfermara y que no pudiendo resistir más mi cuerpo tuviera que rendirme. En realidad mi muerte no deja de ser un asesinato. Yo no debería haber estado allí, no era culpable más que de estar al lado de los míos defendiendo la legalidad de la República que tantas esperanzas traía para las mujeres. Lo destrozaron todo, vidas, ilusiones, familias, futuro, libertades… y nadie les ha hecho rendir cuentas por sus crímenes ¿hasta cuándo?
