Totes les víctimes del feixisme, tots els lluitadors antifeixistes represaliats pel franquisme, són les nostres víctimes. Nosaltres mateixos som víctimes de la dictadura perquè el dolor i la necessitat de justícia ha passat de generació a generació superant el silenci i la por. La Transició, per la que encara transitem, va oblidar els nostres familiars i amics, i a molts de nosaltres que vam lluitar contra la dictadura. Va oblidar la legalitat democràtica republicana i van adoptar com seva aquesta monarquia constitucional hereva del règim. Es van oblidar dels drets humans i sota una fictícia reconciliació, on els vençuts tornaven a perdre i els colpistes no havien de passar comptes pels seus crims, tot caminava cap l’oblit d’una gent lluitadora, que va patir totes les formes d’injustícia i terror imaginables. El genocidi no reconegut dels nostres antifeixistes ens porta a lluitar amb tota la nostra empenta pels seus drets.
Cada mes estem a la plaça de Sant Jaume demanant: Veritat, Justícia i Reparació. I també l’anul·lació dels judicis del franquisme. Judicis il·legals, de tribunals il·legals, d’un estat il·legal, que va gosar representar farses de judicis fent seure a la banqueta dels acusats els innocents, defensors de la legalitat democràtica, opositors legitimats a la dictadura.
Totes les víctimes són nostres, però al nostre cor portem unes molt especials, es tracta dels nostres familiars, dels nostres companys i companyes. Aquestes víctimes són les protagonistes d'aquest bloc que és una part de la nostra història personal. Dels fets, que podem llegir en aquest petit homenatge, han passat, en alguns casos, 7 dècades i encara hem de continuar exigint justícia pels vius i pels morts.
Nosaltres, les víctimes, ens preguntem fins a quan continuarà la impunitat del franquisme. Fins a quan?

FINS A QUAN?

domingo, 27 de febrero de 2011

PETRA LOZANO FORCEN



Me llamo Petra Lozano Forcen, tengo 50 años y soy aragonesa. Soy una madre herida en los más hondo de mi corazón por la pérdida de mi hijo Narciso, asesinado por los fascistas por desear un mundo mejor para todos. Cada día iba a preguntar por él allí donde lo tenían cautivo, hasta que una mañana me dijeron que me iban a llevar con él. No sé si me llevaron al mismo sitio donde le robaron la vida, pero en ese lugar me mataron un 13 de agosto de 1936. Mi cuerpo está en la fosa común del cementerio de Ricla, en Calatayud, pero no descansa allí, ni lo hará en ningún otro sitio, hasta que haya justicia para mi hijo y para todos los que compartieron nuestra siniestra suerte. Ya ha pasado demasiado tiempo de espera insoportable y no dejamos de preguntarnos por qué y hasta cuándo.

No hay comentarios:

Publicar un comentario